Danses

LA SARDANA

La sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla. Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana

El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics.

Tipologia

La sardana actual té dos estils de ball, l’estil empordanès i l’estil selvatà, en funció del peu amb què s’inicia i acaba el ball: l’estil empordanès, majoritari, ho fa amb l’esquerre, i l’estil selvatà ho fa amb el dret.

Sardana de concert: tot i que pot ser ballada, és més apropiada per escoltar en un concert. Les sardanes que s’interpreten en un concert usualment ho són en quatre tirades: dues de curts i dues de llargs.

Sardana coral: la cobla té l’acompanyament d’una coral, de manera que la sardana permet ser cantada.

Sardana obligada: en la cobla destaca la melodia d’un instrument (o més d’un) que és protagonista per sobre dels altres, bé sigui la tenora, el tible, el fiscorn, el flabiol o qualsevol altre.

Sardana de lluïment: generalment es tracta d’una colla sardanista que balla de manera uniformada i homogènia i se sol ballar en concursos i exhibicions. Si es tracta d’un concurs l’objectiu és competir entre diferents colles per valorar quina balla millor, tant en la interpretació com en l’execució de la mateixa.

Sardana de punts lliures: els dansaires introdueixen jocs de peus sense deixar el compàs o la rotllana. La dificultat rau en què tots els dansaires han d’estar coordinats i atents per ballar els passos que prèviament s’han inventat i memoritzat. Un dels dansaires va anomenant els diferents noms dels passos i tota la colla els ha d’executar en el moment precís. Generalment es balla en concursos i es valora no només la coordinació sinó la sincronia amb la música i els diferents punts ballats.

Diada de la Sardana

La Diada de la Sardana és una festivitat que se celebra anualment a Catalunya, des de 1960, el diumenge entre la diada de Sant Jordi i el dia de la Mare de Déu de Montserrat (27 d’abril). Està organitzada per l’Obra del Ballet Popular per tal de fomentar les ballades de sardanes i el sardanisme. Els principals actes tenen lloc a l’anomenada ciutat pubilla, diferent cada any (per exemple, l’any 1960 va ser Girona), però simultàniament és celebrada en moltes poblacions catalanes i en altres d’arreu del món on hi ha nuclis de catalans residents.

Sardanes1

Sardanes populars

La Santa Espina

es la sardana més emblemàtica i constitueix un himne patriòtic pels catalans. En un principi era un espectacle amb text d’Àngel Guimerà i música d’Enric Morera, en tres actes i sis quadres, estrenada el 19 de gener de 1907 als Espectacles i Audicions Graner, de Barcelona, i del qual se’n feren més de cent representacions. La sardana del tercer acte s’independitzà i es convertí en una de les sardanes més populars. La seva interpretació estigué prohibida després de la guerra civil espanyola, durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, pel fet que era popularment considerada com a himne nacional català.

L’Empordà

Sardana per a cor masculí, escrita l’any 1908. S’hi relata un paisatge fèrtil, pla i proper a la Costa Brava explicat a través d’una història d’amor entre una sirena del Mediterrani i un pastor dels Pirineus, tant el poeta del text (Joan Maragall) com el compositor d’aquesta sardana del 1908 (Enric Morera), demostren així el seu amor per Catalunya. La música acompanya amb ritme enèrgic el text escrit prèviament, cas insòlit en les lletres per a sardana de Maragall.

BALL DE BASTONS

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El ball de bastons és una dansa popular molt estesa a Catalunya, Europa i la Mediterrània. S’engloba sota aquest nom un conjunt de balls que utilitzen com a element principal un o dos bastons i l’acció de picar entre ells. En els seus orígens era un ball només ballat per homes, però des dels anys 60 la figura de la dona també és present, i actualment té ja una gran rellevància. Només en algunes poques poblacions es conserva encara l’exclusivitat masculina del ball, com ara a Montblanc (Conca de Barberà).

Segons se sap, la simbologia del ball de bastons a Catalunya és la interpretació de dos bàndols lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l’entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris.

El vestuari del ball de bastons és força variat segons el poble, la zona o la formació que l’executa però hi ha elements comuns. El calçat acostuma a ser l’espardenya, pantalons blancs, faldellí, faixa de color, camisa blanca i mocador de color creuat al cos. Tot i així hi ha colles que no duen el faldellí, d’altres que utilitzen pantalons de vellut, mocadors al cap, barrets, armilles i d’altres elements característics de cada lloc.

Actualment, en la majoria de llocs s’acostuma a ballar acompanyat del so de les gralles i el tabal; en d’altres, el flabiol; i en poques, el violí, l’acordió, el sac de gemecs o la flauta dolça. Les melodies del ball de bastons acostumen a ser tonades senzilles, molts cops repetitives. Alguns balls de bastons tenen músiques pròpies però un gran nombre utilitzen melodies populars o fins hi tot cançons modernes. Hi ha catalogades més de mil melodies diferents que s’utilitzen com a ball de bastons.Tambè utilitzen els cascavells.

Deixa un comentari