Una conversa amb Xavier Ginesta

El coordinador de periodisme de la Universitat de Vic (UVic) ha publicat aquest any el recul Viatjant per la realitat (CCG Edicions). L’equip de Camins de paper va entrevistar-lo perquè ens recomanés una ruta literària, ell que ha escrit tot un llibre sobre cròniques de viatges i que ho té per mà. Continua llegint

Stereo Visión Sevilla s’interessa per Camins de paper


La nostra caminadora de paper Dámaris Moya, que últimament us ha obsequiat amb la ruta de la pedra llarga, va ser la protagonista d’una secció del programa “Ciència y fe” de Stereo Visión Sevilla. Us hem deixat l’enllaç del programa més amunt; consulteu la referència a Camins de paper dins de l’espai a partir del minut 18 fins el minut 21. Com a curiositat, fixeu-vos que els locutors fan broma amb la “veu radiofònica” de la nostra companya Dámaris. És un eufemisme de veu sexy, diuen?

Una conversa amb Mónica Planas

La periodista freelance, crítica de tv i professora a la Universitat Ramon Llull, Mónica Planas, va visitar la Universitat de Vic per fer una xerrada als estudiants de Periodisme explicant com fer una bona crítica de Televisió. Des de Camins de Paper vam aprofitar per demanar-li una ruta literària, ens en va recomanar una de “Homes d’Honor” de Xavier Bosch.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=PIviBZxl_7c&feature=youtube_gdata&fb_source=message[/youtube]

Per acabar, Mónica Planas ens envia una salutació.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=idHSdp1OiTI&feature=youtube_gdata[/youtube]

Mònica Terribas fa una recomanació per Camins de paper

El llibre del cantautor retirat Lluís Llach, Memòria d’uns ulls pintats, és la recomanació que l’ex directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, va fer a Camins de paper. Terribas, que ha estat substituida per Eugeni Sallent,  va ser a la UVic el passat dijous 3 de maig per impartir una conferència sobre la responsabilitat social dels mitjans de comunicació. Durant l’acte Terribas va alertarque l’èxit no pot encegar els professionals amb el seu compromís amb l’audiència i també va fer referència a publicitat que també vagi en aquest sentit.

Punt i final al relat inventat pels nostres usuaris

A banda de la votació del nostre logo, aquesta setmana també us hem proposat la creació d’una història col·lectiva a través del Facebook per que l’espera per l’estrena del nostre lloc web no fos tan interminable. Avui hi hem posat punt i final. L’hem titulat De camí a París i esperem que us agradi. L’hem recopilat tota sencera aquí, sense modificar els comentaris dels nostres usuaris.

De camí a París

Havíem acabat estirats sota l’ombra d’un roure després de fer la ruta de Camins de paper. Podien passar moltes coses… Ens faríem un petó? Ens descobririen? I de sobte es va sentir un soroll fort i sec seguit d’un multitudinari batec d’ales dels ocells que acabaven d’arrencar el vol. Em vaig agafar al seu braç amb totes les meves forces i ens vam mirar, espantats.

quan la nyonya de mitja de tarda em començava a fer tancar els ulls, la Paula va dir-me una cosa que encara no m’esperava que em demanés. Només feia sis mesos que sortíem junts i només un any que ens coneixíem, arran d’aquella excursió a la Pica d’Estats del juliol passat on vam coincidir-hi gràcies a que tots dos som molt amics d’en Pere i que ens va convidar a anar amb ell.

La Paula em va dir: “Què et semblaria anar a viure junts?” Vaig quedar descol·locat, no m’ho esperava. En tenia moltes ganes, però també em feia por fer aquest pas, un temor a que allò que anava tant bé fins ara, ara es pogués espatllar. A més, jo feia dies que li havia d’explicar una cosa i que encara no havia fet. Després de la seva pregunta ja no vaig tenir cap més remei que dir-li: “Paula, crec que això no podrà ser, de moment, i la meva resposta no t’agradarà. Des de fa unes setmanes he donat voltes sobre el meu futur i he decidit que després de l’estiu me n’aniré a fer un màster a Paris”.

Com ja haureu deduït, estimats lectors, el soroll fort i l’espetec d’ales dels ocells dels arbres eren una metàfora. La metàfora del cop baix, del cop fort, de la notícia que m’havia de donar la Paula. Sempre m’havia imaginat com seria la dona de la meva vida. Si sabria portar la relació en un pla d’igualtat sense sentir-me inferior per les seves qualitats perfectes; si em molestaria adaptar-me al seu estil de vida i renunciar a algunes parts del meu; si quan les coses anessin bé seria prou bo per no espatllar-ho… I, va, i quan ho aconsegueixo no només em surt l’oferta de Paris sinó també la d’anar a viure junts.
Vaig pujar al tren amb els ulls humits i sense saber res d’ella. Potser era millor així. I, llavors, en arribar a l’alberg on viuria el proper any me la trobo allà. Ressentida. Ressentida i disposada a martiritzar-me durant la meva estada d’especialització a França, de remoure cel i terra per fer-me la vida impossible, de venjar-se.

I la coincidència va fer que durant els primers quinze dies a la capital francesa ens trobéssim a tot arreu. El primer dia, va ser fent un cafè. La seva cara mostrava exactament el que sentia: ràbia. El segon dia, de camí a la facultat, ens vam creuar a un pas de peatons. Aquest cop, la seva expressió era de tristesa; tot aquell ressentiment s’havia disolt. El tercer dia, va ser fent la compra a un petit supermercat. Jo ni l’havia vist, seguia sel·leccionant articles pels passadissos com una ànima en pena, avorrit de saborejar París jo sol. Mentre, ella em seguia. Quan era ja a la secció dels congelats, l’ultima abans d’arribar a les caixes, vaig sentir que em tocaven l’esquena. Era ella. “Qui pot estar enfadat un any amb la persona a qui estima estant a París?” va dir amb la seva rialla tendra. M’havia perdonat.

Amb un somriure tímit li vaig dir que què hi feia allà. Creia que ella ja no volia saber res més de mi, de fet des del dia que havíem parlat sota l’ombra del roure no ens havíem vist més. En prou feines ens havíem dit res i només m’havia deixat escrites quatre paraules al mur del facebook desitjant-me sort en aquesta nova etapa de la meva vida. Em va dir que no hagués soportat estar lluny de mi i que havia decidit venir a viure amb mi a Paris, perquè era el què desitjava més en el món i el què la podia fer feliç. Em vaig alegrar de veure-la, tot i que no del tot perquè va dir-ho d’aquella manera que deixava entreveure el què no m’agradava d’ella, la seva dèria possessiva. Tenia clar que en el fons havia vingut a controlar-me, a vigilar que no me n’anés amb la primera que conegués. Però jo no era d’aquest tipus de nois. Aquella primera nit se’m va fer estranya. La primera nit en un indret llunyà, en una nova ciutat, i amb una companyia que no m’esperava tenir. L’endemà vam anar a la Universitat a entregar una sèrie de papers per acabar de formalitzar la meva matrícula. A la mateixa cua del despatx del cap d’estudis hi havia dos alumnes estrangers més, que també havien arribat el dia abans i que havien d’entregar els mateixos papers. Eren en François, quebequès, i la Minna, finlandesa. Vam intercanviar quatre paraules, ens vam donar els correus i vam quedar per finals de setmana per una vegada ubicats, fer una cervesa i poder xerrar una estona més.

La Minna em mirava d’una manera que m’agradava prou…

I això la Paula ho notava, de manera que un dia m’ho comentà mentre esperàvem el bus una tarda de pluja, i jo no vaig poder negar-li la veritat, de manera que ella primerament va fer veure que ho entenia, o això era el que semblava abans de treure el ganivet de la butxaca esquerre de la gavardina groga que sempre duia. Els seus ulls encisadors m’havien enganyat de nou. No vaig tenir temps a escapar-me i abans que pogués fer un gest de suplici, el seu ganivet s’enfonsava dins del meu ventre deixant-me sense alè mentre veia entre llàgrimes de dolor com fugia aquella harpia, en mig de la pluja, la qual em va empènyer un dia al pou de l’amor i marxava mentre em deixava una ferida al mig de l’estomac.

i malgrat el seu caràcter fred, de poques paraules, era noia molt agradable. En François era molt de la broma i no parava mai de xerrar. El seu caràcter obert ajudava a que entre tots tres cada vegada sorgís un lligam més fort d’amistat, en un punt tant llunyà dels nostres respectius territoris. La Paula s’havia apuntat al gimnàs i a classes de francès perquè ella no en savia gota. Cada vegada feiem més coses per separat ja que semblava que jo li havia donat confiança durant les primeres setmanes a Paris. El cap de setmana següent les coses van fer un gir inesperat…

Sort d’en François i la Minna! Em venien a veure a l’hospital… Em van ajudar molt. Mai van saber la veritat. Creien que m’havia tallat preparant el sopar. La Paula, evidentment no va entregar-se. Com podia ser tan frívola i seguir fent vida normal, anant al gimnàs i a classes de francès!? Quan vaig recuperar-me, no vaig ser prou valent per anar a la policia. Volia trancar tot lligam amb aquella vampiressa emocional. Si m’havia apunyalat, què seria capaç de fer ara que no se n’havia sortit!? Mai m’hauria esperat que fes el que va fer llavors en aquella nit fosca davant del Pantheón i totes les ànimes que hi vaguen.

S’acostava un pont de quatre dies i en François se li va acudir llogar un cotxe i convidar-nos a mi i a la Minna a deixar la gran ciutat i marxar de ruta cap al nord.

Recorreíem camins i camins…I jo tindria la oportunitat de saber una mica més sobrela Minna, la noia que en els últims dies havia aconseguit robar-me el cor.

Però cada cop més s’acostava el dia en què la Paula em jugaria aquella mala passada davant del Pantheón

I de sobte un soroll, ens va despertar de cop!!. Ens havien adormit. Uns matolls del davant s’està movent.

De sobte, va sortir d’entre els matolls com una ànima en pena la Paula, en aquell precis instant el cor se’ns va glaçar, que hi feia ella en aquell indret? No podia deixar de pensar que podria haver estat de la meva vida si hagués decidit viure amb ella per sempre…. No podia ser que d’entre els matolls sortis la paula, era la seva vengança o era una imaginació meva!!! Ara tenia l’oportunitat d’esvrinar que podia haver passat si hagués compartit la resta de la meva vida amb ella. Horror. Em va caure el suor fred. M’estava esperant. Ràpidament va treure una pistola de darrere de la butxaca del seu texà. Un dolor punxant va travessar la meva panxa. m va semblar que algú cridava desesperadament i tot el meu món es va tornar fosc‎… molt fosc.

Ara ella i jo estem casats. Amb l’ajuda d’en François vam poder aconseguir superar aquella història de desequilibri. Quan la Paula va disparar a la Minna després de sortir dels matolls, el cor m’havia fet un salt. A partir d’aleshores, cada cop que em donen o quan els meus fills em fan un “susto”, m’espanto i tot reneix altra vegada. La memòria es dispara a velocitat de la llum i…
I, per sort, el temps amb la Paula passa ràpid comparada amb la llarga història que estic vivint amb la Minna. M’hi vaig declarar a cures intensives, em pensava que se’m moria… Quan es va despertar, casualment, ella ja ho donava per fet. Podria dir que ara sóc plenament feliç i, la veritat, és que tenint la Minna i els nens, m’acontento amb ben poca cosa. Les tardes d’excursió fent Camins de paper són inolvidables. De moment hem estat a Vic, Viladrau, Valls i Barcelona. Espero que res més trenqui aquesta plenitud. Perquè com deia el poeta “caminante no hay camino, se hace camino al andar”. I jo estic disposat a fer el meu, de camí. El meu camí de paper.

Fi